miércoles, 26 de junio de 2013

You came into my life sent from above

El alumno que se enamora de profesor. La monja que se enamora del cura. La niña que se enamora del padre. El mejor amigo que se enamora de la mejor amiga. La secretaria que se enamora del jefe. El río que se enamora del mar. El sol que se enamora de la luna. ¿Porque nos enamoramos siempre de justo quien no debemos? ¿Donde esta el límite entre un amor nada mas que de aprecio, de admiración a la verdadera sensación de amor, amor de amantes? 

De pequeña alguien me contó que siempre tendré una ángel de la guarda y que cuando sienta que le necesito en persona se manifestaría en carne y hueso. Tardé pero me dí cuenta de que mi ángel había aparecido, de que estaba en mi vida y que me había echo volver a ser esa persona que se había perdido por el camino mientras creía madurar. La verdad es que es tal y como siempre le imaginé. Aunque él diga que no hay perfección posible porque los humanos somos seres imperfectos y esté de acuerdo con su teoría puesto que solo Dios es perfecto, pero él, el es perfecto para mi, me hace crecer y me ha echo ser como quiero ser. 


El padre de todos me lo envió, lo puso frente a mi, en mi camino, y él supo ver quien era, mientras todos miraban nada mas que mi fachada él fue capaz de mirar más allá de mi apariencia y creo que vio a una niña asustada y perdida. Me cuida. Me entiende y solo él sabe lo que pienso. Desde que apareció todo cambió, siempre sabe lo que debe decirme. Le quiero, le quiero y no se hasta que punto... Desde que me acerqué a él que me repito siempre que quiero construir una vida con él, de broma en principio claro, aunque de la broma se hizo la realidad... Ahora algo me hace sentir que le pierdo que se escapa de mis manos y tengo miedo, miedo a volver a perderme y no saber encontrarme esta vez sola.


You came into my life sent from above

viernes, 5 de abril de 2013

VOLDRIA MARXAR



Te estat buscant, potser des de que vaig néixer
te estat cridant, esperant una contesta
a la meva veu que et busca per tot arreu.

Voldria marxar
viatjar sempre enllà
buscar nous horitzons
noves terres per explorar


on els animals,
no fossin gens salvatges
amb rius i coves
muntanyes i arbres.




Te estat buscant, i per fi avui te trobat
te donat la mà i un somriure m'has regalat
i es que per fi avui, jo et podre dir (x2)
gracies per creixer amb mi.

Voldria marxar
me'n aniria ben lluny d'aquí
a un lloc on no deu existís


amb nits serenes
i dies de bonança
i un vaixell pirata 
enfonsat allà la platja.



fusionant records de velles cançons cantades per qui més abraçades m'ha donat, i dedicada a aquell petit nen que creix sense mi però amb el que vaig crèixer amb ell.

T'estimo Tian.


martes, 5 de marzo de 2013

CAIC



Crec que tots tenim aquella canço que ens a acompanyat al llarg de la nostre vida. Aquesta es amb mi desde que va començar aquest llarg viatge.

lunes, 4 de marzo de 2013

ADIÓS

"Me desperté tarde tras un sueño agitado que no me había dejado descansar. Me levanté enfadado, irritado, de mal humor. Observé mi habitación con odio. Era una jaula minúscula, de no más de seis pies de largo y tenía un aspecto deprimente gracias al papel rosa que aún duraba des de esa edad de inocencia."



Salí de la amargura de esas cuatro paredes para dirigirme a la cocina, esa habitación que te hace viajar en el tiempo. Es algo curioso y extraño: llena de colores y olores que te hacen imaginar viajar más allá de este país de incomprendidos. Supongo que el echo de que mi cuarto de relajación, por así decirlo, sea la cocina, resultará bastante curioso e incluso para algunos un tanto loco... Pero intentad comprenderme, cerrad los ojos y entrad, situaos en el centro de la cocina: mil perfumes distintos y ruidos, miles de ruidos. Allí me prepare mi café y me dispuse a sentarme en la mesa junto a mi querido padre que, desde hacía tiempo, parecía haber hecho un trato con el diablo para no volver a hablar.




Hacía ya cinco meses de la muerte de esa mujer que había marcado a mi padre de tal manera que convirtió a un hombre alegre con ansias de superación y  ganas de, aun con cuarenta y tantos años, a seguir conociendo cada detalle de este mundo: viajar. Adoraba viajar, era su mayor afición. Pues bien, des de que se fue dicha mujer, su mayor viaje ha sido el trayecto desde nuestro pueblo abandonado a la ciudad mas cercana a por tabaco. Sentada a su lado podía observar en cada detalle de su tristeza, como gotas de lluvia resbalando por la ventana, su cara quedaba empapada de esas sentidas lagrimas. Mi angustia por saber que jamás podría ayudarle a llenar tal vacío me hacía sentir impotente frente a una situación desesperada y al límite. Papá se levantó y sin decir nada se marchó de la casa como huyendo de mi cara de compasión.




(...)






Habían pasado ya 48 horas y seguía sin aparecer. Horas, horas y más horas sentada en esa comisaria donde no decían nada, lo más interesante que me habían podido contar era que posiblemente no volvería. Dicen que cuando alguien recibe tal golpe y no puede superarlo habiendo intentado todas las formas posibles, la única solución que encuentran para acabar con su angustia es marchar. 



Sí, mi padre había partido, ¿hacia dónde? Jamás lo sabría, pero recordando su última mirada haia mi, creo que fue a reencontrarse con quién un día le quitó la vida que ahora ya no tenía.

martes, 29 de enero de 2013

UN NEN



Avui la lluna plora. Avui els estels no brillen. En el mar no hi ha llum a cap hora. Un nen que plora. Un nen que no ha sentit mai la dolçor d'un pare, que no sap el que es la escalfor d'un pit. Un nen que es sent trist i ningú no l'abraça, que plora i ningú no se'n adona. Un infant que sols busca un perquè de la soledat, que necessita amb qui compartir el camí de la busca de la felicitat. Una criatura que no sap a qui estimar. Unes gotes li cauen dels ulls i no sap el que es perquè no ha tingut mai a ningú que li expliques. 


La tortura de no saber on estar es el que no em deixa respirar. Un nen que solament amb un bocí de pa, ja tindria un somriure a la cara i brillantor als ulls. Únicament et vull trobar per així poder-te ajudar.



recordant vells escrits..


Mar Datsira 23 de març de 2009.

lunes, 28 de enero de 2013

SOMRIURES

Somriure, a vegades em pregunto perque ho faig i d'altres el contrari. Ara mateix em sento indiferent, ni feliç ni trista i considerant el meu estat actual respecte amics, estudis i amors tindria que estar donant vots d'alegria per tot arreu.


Amics, sembla ser que tot em va bé, a l'escola tinc bona gent al meu voltant, diferent a la que sempre m'havia envoltat potser em recorden a aquelles persones amb les que jugava quan era petita. Gent humil, que les seves preocupacions son les de la vida quotidiana i que no intenten trepitjar-se els uns als altres, són persones que crec que m'ha ensenyat a mi a ser persona. Gracies a ells comenso a vlaorar la dificultat d'obtenir alguns béns materials, m'ha nfet entendre que el món es complicat i que les coses no estan regalades, que no tot es del color de rosa que a vegades em semblava que era. Són ells els que m'estan ajudant a ser la persona que crec que vull ser en aquesta vida.



Estudis, la cosa esta calmada, no apuro fins a l'ultim moment i resar perque tot surti bé o com jo esperava, la feina constant i l'nteres en apendre esta donant els seus fruits despres de cuantre anys de vagancia en una escola on no et regalaben res. Aqui novament torno a ser aquella nena que realmnet s'interesava per loes coses que toquen i no per tonteries de nenes de sobre de la diagonal.



I amors, enamorada em sembla que estic, almenys tot es perfecte, ell m'estima jo l'estimo, ens estimem, ens fem feliços, em cuida i em fa sentir protegida. Cada cop que sento les seves mans rodejant la meva cintura un remoli recorre cada part del meu cos. Es la persona que desitjava desde ben petita tenir al meu costat.



Exacte. tot em va bé, tot es com sempre havia desitjat, la vida que imaginava al fi la tinc, pero perque no somric? perque em sembla que em falta alguna cosa, perque sentu un buit tan gran dins meu? crec que es la falta de no poder compartir la felicitat amb qui desitjaria... l'anyorança de qui tantes vegades t'ha fet plorar o t'ha privat de la felicitat que ara tens, i que ara com una tonta donaria tot per tornar enrere pel simple fet de tornar a sentir la teva veu...



 t'estimo mama.